Perafita

Història

Perafita és un municipi de la comarca natural del Lluçanès, que pertany administrativament a la comarca d’Osona.
El topònim «Perafita» prové del llatí «Pedra Ficta», que etimològicament vol dir «pedra-fita», és a dir, pedra col·locada en un indret per indicar la terminació d’una propietat o territori. El nom del poble , doncs, fa pensar en l’antiga existència d’algun megàlit o pedra dreta erigida o aprofitada per delimitar les propietats.
Malauradament, el lloc de Perafita és dels menys documentats del Lluçanès pel que fa a l’època immediatament posteriors a la repoblació. Les primeres notícies són de l’any 909, quan surt esmentat el poble com a límit de la parròquia d’Olost, però l’església de Sant Pere no és esmentada fins al final del segle XI. Cap a l’any 1300, la població es va anar aglutinant al voltant d’aquesta església romànica. Perafita cresqué notablement en el transcurs del temps i es va convertir en un poble amb gran vigor comercial i artesanal. A la segona meitat del segle XVI, per exemple, hi havia, segurament entre d’altres aquests serveis i professions: hostaler, paraire, sabater, picapedrer, fuster, teixidor, barreter, sastre, mestre de cases, moliner… De totes aquestes professions, la de paraire era la més important: constituïa la base de la producció, sense comptar, es clar, la pagesia, que aquí com a tota la comarca, era veritable puntal econòmic de l’època.

Perafita, el segle XV va ser seu, conjuntament amb Sant Feliu Sasserra, de la Sotsvegueria del Lluçanès, Perafita per a la part osonenca o vigatana del Lluçanès, i Sant Feliu Sasserra per a la part bagenca o manresana. Al cap de pocs anys fou anul·lada, pel rei Joan II, aquesta sostvegueria. El segle XVII en una posterior creació de la sotsvegueria la seu va ser Sant Feliu Sasserra.
Contribuí també a aquest augment de la població la immigració de gascons i llenguadocians que es produí durant els segles XV i XVI. El 1686 Perafita tenia 70 cases juntes i 16 pagesies habitades, però en arribar el segle XVII, durant els fets de la guerra de Successió fou incendiada en l’operació de repressió realitzada pel filipista comte de Montemar. La població, però es va refer aviat i el 1787 ja comptava amb 439 habitants; el punt culminant es va assolir el 1860 amb 746 habitants.
Avui dia Perafita és un poble que manté un cens de disminució atenuada (400 habitants), però que es manté viu amb el continu arranjament del seu patrimoni, pavimentació i arranjament de carrers, reformes a les cases antigues, i noves obres d’habitatges com a residència secundària.
El nucli urbà de Perafita està situat sobre una carena elevada entre l’extensa vall de la riera Gavarresa, a l’oest, i la vall del rec de la Roca Llisa, a l’est, en un punt força central del terme municipal.
Es tracta d’un nucli allargat, seguint la direcció de la carena per on passa la carretera BP-4653, anomenada passeig Sant Agustí al seu pas per la població. La part més antiga del nucli es concentra a la meitat sud, amb el conjunt format pel carrer Major, la plaça Major, la plaça de l’Església i el carrer Nou, amb dos agrupacions de cases a banda i banda: el barri o veral de Montjuïch a l’est i els carrers del Tint i de la Font a l’oest. La meitat nord del nucli ha estat urbanitzada les últimes dècades i compta amb alguna casa de segles passats, tot i que la majoria han estat construïdes recentment.